COLGAR LA COLA AL CERDO
Nombre
|
Colgar la cola al cerdo
|
Material
|
Un pañuelo o algo similar con velcro o algún elemento que permita que se
pegue a la ropa sin estropearla.
|
Explicación
|
Es un juego que se solía hacer en ocasión de las
matanzas. Se les daba la cola del cerdo a los niños de la casa para que se
entretuvieran jugando con ella, y el juego consistía en colgar la cola con la
aguja imperdible detrás de alguna de las personas asistentes sin que se diera
cuenta, y así se convertía en el objeto de las risas de todos. Su versión
adaptada se puede llevar a cabo con un pañuelo.
|
Nombre original
|
Penjar la coa al porc
|
Català
|
És un joc que se solia fer en ocasió de les porquejades. El matador
donava la coa del porc als infants de la casa perquè s’entretinguessin jugant
amb ella, i el joc consistia a penjar la coa amb l’agulla tancadora al
darrere d’alguna de les persones assistents sense que se n’adonàs, i així es
convertia en l’objecte de les rialles de tothom. La seva versió adaptada pot
portar-se a terme amb un mocador.
|
EL GUSANO
Nombre
|
El gusano
|
Material
|
Tablero y baraja de cartas españolas.
|
Explicación
|
Juego de cartas
estrechamente ligado a la fiestas de Navidad, durante las sobremesas de las
reuniones familiares. Había caído en desuso a finales del siglo XX, pero que
actualmente ha revivido, especialmente en la parte de poniente de la isla,
que allí lo llaman Joc des cuc.
Normas del juego:
1. Estar de buen humor y
dispuestos a caer dentro del pozo. Si juegan niños pequeños conviene que los
padres les expliquen que solo se trata de un juego.
2. Pueden jugar tantas
personas como se quiera, pero con un mínimo de cinco jugadores, cuantos más mejor,
más divertido es el juego.
3. Se juega con una
baraja de cartas española.
4. El tablero del juego
es un papel con una serie de círculos concéntricos. El número de estos puede
variar según las casas o las ocasiones.
5. Cada jugador/a pone
una moneda (del valor que se haya acordado previamente) sobre el círculo más
lejos del centro.
6. Para dar las cartas,
primero se mezclan y cada nueva tirada las repartirá un jugador distinto.
7. Se reparten tantas
cartas como jugadores haya, comenzando por la derecha de quien las da, pero
siempre ha de haber, entre estas, una sota (que será la cuca) y un rey.
8. Cuando todos tenga su
carta, la persona que tenga el rey dice: “el rei mana que la cuca canti” y
quien tenga la cuca ha de contestar: “la cuca cantará i es… ho pagará” y
puede decir el nombre que quiera de las cartas que hay en el juego.
9. El jugador o jugadora
que tenga la carta que ha cantado la cuca ha de hacer avanzar la moneda un
círculo más arriba y se vuelven a repartir cartas.
10. Así, todos irán
avanzando sus monedas hasta que caigan dentro del pozo que han en medio del
tablero.
11. Cuando un jugador cae
dentro del pozo continua recibiendo la carta que le corresponde en cada
tirada, y si la cuca canta el nombre que tiene, ha de decir: “com que el
(nombre que tengui) no té per pagar, que ho pagui…” y dice otro nombre.
12. El último que queda en
el juego es quien gana la partida y se lleva todas las monedas que había en
el tablero.
13. En este juego también
vale hacer trampas si el objetivo es que el más pequeño sea el que gane la
partida, eso sí, sin ser descubiertos.
|
Nombre original
|
Es cuc.
|
Català
|
Joc de cartes estretament lligat a les festes de Nadal,
durant la sobretaula de les reunions familiars. Havia caigut en desús a
finals del segle XX, però actualment ha reviscut, especialment en la part de
ponent de l’illa, que l’anomenen Joc des cuc.
Normes del joc:
1.
Estar de bon humor i disposats a caure dins el pou. Si
hi juguen fillets petits, convé que els pares els expliquin que només es
tracta d’un joc.
2.
Poden jugar-hi tantes persones com es vulgui, sempre
que siguin un mínim de cinc i tenint en compte que com més jugadors hi hagi
més divertit i més llarg resultarà el joc.
3.
S’hi juga amb una baralla de cartes espanyola.
4.
El tauler de joc és un paper amb una sèrie de cercles
concèntrics el nombre dels quals pot variar segons les cases o les ocasions.
5.
Cada jugador o jugadora posa una moneda (del valor que
hagin acordat prèviament entre ells) sobre el cercle més allunyat del centre,
i ja pot començar el joc.
6.
Per donar les cartes, primer s’escartegen i a cada nova
tirada les repartirà un jugador diferent.
7.
Es reparteixen tantes cartes com jugadors hi hagi,
començant per la dreta de qui les dóna, però sempre hi ha d’haver, entre
aquestes, una sota (que serà la cuca) i un rei. Per exemple, si hi ha vuit
jugadors, repartirem de l’1 al 6, la sota i el rei del mateix pal.
8.
Quan tothom té la seva carta, la persona que té el rei
diu: “El rei mana que la cuca canti”, i qui tingui la cuca ha de contestar:
“La cuca cantarà i es… ho pagarà” i pot dir el nombre que vulgui de les
cartes que hi ha en joc.
9.
El jugador o la jugadora que tingui la carta que ha
cantat la cuca ha de fer avançar la moneda un cercle més amunt, i es tornen a
repartir les cartes.
10. Així,
tots aniran avançant les seves monedes fins que caiguin dins el pou que hi ha
al bell mig del tauler.
11. Quan un jugador cau dins el pou continua
rebent la carta que li correspon a cada tirada, i si la cuca canta el nombre
que té, ha de dir: “Com que el (nombre que tingui) no té per pagar, que ho
pagui …” i diu un altre nombre.
12. El
darrer que queda en joc és qui guanya la partida i s’emporta totes les
monedes que hi havia al tauler
13. En
aquest joc també val fer trampes si l’objectiu és que el més menut sigui qui
guanyi la partida; açò sí, sense ser descoberts.
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario