domingo, 15 de mayo de 2016







COLGAR LA COLA AL CERDO
Nombre
Colgar la cola al cerdo
Material
Un pañuelo o algo similar con velcro o algún elemento que permita que se pegue a la ropa sin estropearla.
Explicación
Es un juego que se solía hacer en ocasión de las matanzas. Se les daba la cola del cerdo a los niños de la casa para que se entretuvieran jugando con ella, y el juego consistía en colgar la cola con la aguja imperdible detrás de alguna de las personas asistentes sin que se diera cuenta, y así se convertía en el objeto de las risas de todos. Su versión adaptada se puede llevar a cabo con un pañuelo.
Nombre original
Penjar la coa al porc

Català
És un joc que se solia fer en ocasió de les porquejades. El matador donava la coa del porc als infants de la casa perquè s’entretinguessin jugant amb ella, i el joc consistia a penjar la coa amb l’agulla tancadora al darrere d’alguna de les persones assistents sense que se n’adonàs, i així es convertia en l’objecte de les rialles de tothom. La seva versió adaptada pot portar-se a terme amb un mocador.



EL GUSANO


Nombre
El gusano
Material
Tablero y baraja de cartas españolas.


Explicación
Juego de cartas estrechamente ligado a la fiestas de Navidad, durante las sobremesas de las reuniones familiares. Había caído en desuso a finales del siglo XX, pero que actualmente ha revivido, especialmente en la parte de poniente de la isla, que allí lo llaman Joc des cuc.

Normas del juego:

1.    Estar de buen humor y dispuestos a caer dentro del pozo. Si juegan niños pequeños conviene que los padres les expliquen que solo se trata de un juego.

2.    Pueden jugar tantas personas como se quiera, pero con un mínimo de cinco jugadores, cuantos más mejor, más divertido es el juego.

3.    Se juega con una baraja de cartas española.

4.    El tablero del juego es un papel con una serie de círculos concéntricos. El número de estos puede variar según las casas o las ocasiones.

5.    Cada jugador/a pone una moneda (del valor que se haya acordado previamente) sobre el círculo más lejos del centro.

6.    Para dar las cartas, primero se mezclan y cada nueva tirada las repartirá un jugador distinto.

7.    Se reparten tantas cartas como jugadores haya, comenzando por la derecha de quien las da, pero siempre ha de haber, entre estas, una sota (que será la cuca) y un rey.

8.    Cuando todos tenga su carta, la persona que tenga el rey dice: “el rei mana que la cuca canti” y quien tenga la cuca ha de contestar: “la cuca cantará i es… ho pagará” y puede decir el nombre que quiera de las cartas que hay en el juego.

9.    El jugador o jugadora que tenga la carta que ha cantado la cuca ha de hacer avanzar la moneda un círculo más arriba y se vuelven a repartir cartas.

10. Así, todos irán avanzando sus monedas hasta que caigan dentro del pozo que han en medio del tablero.

11. Cuando un jugador cae dentro del pozo continua recibiendo la carta que le corresponde en cada tirada, y si la cuca canta el nombre que tiene, ha de decir: “com que el (nombre que tengui) no té per pagar, que ho pagui…” y dice otro nombre.

12. El último que queda en el juego es quien gana la partida y se lleva todas las monedas que había en el tablero.

13. En este juego también vale hacer trampas si el objetivo es que el más pequeño sea el que gane la partida, eso sí, sin ser descubiertos.
Nombre original
Es cuc.





Català
Joc de cartes estretament lligat a les festes de Nadal, durant la sobretaula de les reunions familiars. Havia caigut en desús a finals del segle XX, però actualment ha reviscut, especialment en la part de ponent de l’illa, que l’anomenen Joc des cuc.

Normes del joc:

1.    Estar de bon humor i disposats a caure dins el pou. Si hi juguen fillets petits, convé que els pares els expliquin que només es tracta d’un joc.

2.    Poden jugar-hi tantes persones com es vulgui, sempre que siguin un mínim de cinc i tenint en compte que com més jugadors hi hagi més divertit i més llarg resultarà el joc.

3.    S’hi juga amb una baralla de cartes espanyola.

4.    El tauler de joc és un paper amb una sèrie de cercles concèntrics el nombre dels quals pot variar segons les cases o les ocasions.

5.    Cada jugador o jugadora posa una moneda (del valor que hagin acordat prèviament entre ells) sobre el cercle més allunyat del centre, i ja pot començar el joc.

6.    Per donar les cartes, primer s’escartegen i a cada nova tirada les repartirà un jugador diferent.

7.    Es reparteixen tantes cartes com jugadors hi hagi, començant per la dreta de qui les dóna, però sempre hi ha d’haver, entre aquestes, una sota (que serà la cuca) i un rei. Per exemple, si hi ha vuit jugadors, repartirem de l’1 al 6, la sota i el rei del mateix pal.

8.    Quan tothom té la seva carta, la persona que té el rei diu: “El rei mana que la cuca canti”, i qui tingui la cuca ha de contestar: “La cuca cantarà i es… ho pagarà” i pot dir el nombre que vulgui de les cartes que hi ha en joc.

9.    El jugador o la jugadora que tingui la carta que ha cantat la cuca ha de fer avançar la moneda un cercle més amunt, i es tornen a repartir les cartes.

10. Així, tots aniran avançant les seves monedes fins que caiguin dins el pou que hi ha al bell mig del tauler.

11.  Quan un jugador cau dins el pou continua rebent la carta que li correspon a cada tirada, i si la cuca canta el nombre que té, ha de dir: “Com que el (nombre que tingui) no té per pagar, que ho pagui …” i diu un altre nombre.

12. El darrer que queda en joc és qui guanya la partida i s’emporta totes les monedes que hi havia al tauler

13. En aquest joc també val fer trampes si l’objectiu és que el més menut sigui qui guanyi la partida; açò sí, sense ser descoberts.

No hay comentarios:

Publicar un comentario