“Sa perdiu blanca”
Tothom a ses Ferreries coneix es Pou de sa Perdiu Blanca,
d’Algendar, que està suvora es camí; pou abundós i d’aigo boníssima, i tan
fondo, que s’hi poa a braços.
Festejava a Algendar un jove de ses Ferreries, i fos de
nits, fos de dia, des pou devora es camí li sortia una perdiu blanca, i
voletejant, sense mostrar-se gaire esquiva, desapareixia cap a Algendar.
Es jove, que era bon caçador, un dia li allargà
s’escopeta, li afinà sa punteria així com va voler; li tirà; però sa perdiu
blanca, sense fer menció de cap casta, va seguir voletejant, voletejant.
Altra i altra vegada, cada volta que li sortia, tornà a
escopetejar-la; però s’escopeta, que era de tota confiança, cada vegada li féu
figa. An es jove li entrà sa por: aquella bestiola podia enriuar-se’n de ses
escopetes i dels caçadors.
Per consell d’un amic, carregà s’arma amb un realet de plata. Li sortí sa perdiu blanca, voletejant com
sempre; es jove li tirà, i li rompé s’ala dreta; però a l’anar per aplegar-la,
desaparegué: perdiu és, diable és.
Arribà en es lloc i rebé sa trista nova que s’al.lota,
llavors, en aquell mateix moment, havia caiguda, i s’havia romput un braç: precisament s’endret. D’aleshores ençà es pou d’Algendar es diu es
Pou de sa Perdiu Blanca.
“La
perdiz blanca”
Todo el mundo en Ferreries conoce el
Pozo de la Perdiz Blanca, de Algendar, que está al lado del camino; pozo
abundante y de agua buenísima, y tan profundo como el mismísimo océano.
Cortejaba en Algendar un joven de
Ferreries, y fuera de noche, fuera de día, del pozo de al lado del camino le
salía una perdiz blanca, y volando, sin mostrarse muy esquiva, desaparecía
hacia Algendar.
El joven, que era buen cazador, un día
cogió la escopeta, afinó la puntería y disparó; pero la perdiz blanca, sin
hacer mención de ningún tipo, siguió, volando, volando.
Una y otra vez, cada vez salía, volvía
a dispararla; pero la escopeta, que era infalible, cada vez erraba el tiro
Al joven le entró el miedo: aquel bicho
podía reírse de las escopetas y de los cazadores.
Siguiendo el consejo de un amigo, cargó
el arma con un real de plata. Le salió la perdiz blanca, volando cómo siempre;
el joven le disparó, y le partió el ala derecha; pero al ir a recogerla,
desapareció: es una perdiz, es el diablo.
Llego a casa de la muchacha y recibió
la triste noticia, en aquel mismo momento su novia había caído y se había roto
el brazo, precisamente el derecho, desde entonces el pozo de Algendar se llama
el Pozo de la Perdiz Blanca.
No hay comentarios:
Publicar un comentario