jueves, 12 de mayo de 2016

Rondada: La perdiu blanca

“Sa perdiu blanca”


Tothom a ses Ferreries coneix es Pou de sa Perdiu Blanca, d’Algendar, que està suvora es camí; pou abundós i d’aigo boníssima, i tan fondo, que s’hi poa a braços.
Festejava a Algendar un jove de ses Ferreries, i fos de nits, fos de dia, des pou devora es camí li sortia una perdiu blanca, i voletejant, sense mostrar-se gaire esquiva, desapareixia cap a Algendar.
Es jove, que era bon caçador, un dia li allargà s’escopeta, li afinà sa punteria així com va voler; li tirà; però sa perdiu blanca, sense fer menció de cap casta, va seguir voletejant, voletejant.
Altra i altra vegada, cada volta que li sortia, tornà a escopetejar-la; però s’escopeta, que era de tota confiança, cada vegada li féu figa. An es jove li entrà sa por: aquella bestiola podia enriuar-se’n de ses escopetes i dels caçadors.
Per consell d’un amic, carregà s’arma amb un realet de plata.  Li sortí sa perdiu blanca, voletejant com sempre; es jove li tirà, i li rompé s’ala dreta; però a l’anar per aplegar-la, desaparegué: perdiu és, diable és.
Arribà en es lloc i rebé sa trista nova que s’al.lota, llavors, en aquell mateix moment, havia caiguda, i s’havia romput un braç:  precisament s’endret.  D’aleshores ençà es pou d’Algendar es diu es Pou de sa Perdiu Blanca.

“La perdiz blanca”


Todo el mundo en Ferreries conoce el Pozo de la Perdiz Blanca, de Algendar, que está al lado del camino; pozo abundante y de agua buenísima, y tan profundo como el mismísimo océano.

Cortejaba en Algendar un joven de Ferreries, y fuera de noche, fuera de día, del pozo de al lado del camino le salía una perdiz blanca, y volando, sin mostrarse muy esquiva, desaparecía hacia Algendar.

El joven, que era buen cazador, un día cogió la escopeta, afinó la puntería y disparó; pero la perdiz blanca, sin hacer mención de ningún tipo, siguió, volando, volando.
Una y otra vez, cada vez salía, volvía a dispararla; pero la escopeta, que era infalible, cada vez erraba el tiro

Al joven le entró el miedo: aquel bicho podía reírse de las escopetas y de los cazadores.
Siguiendo el consejo de un amigo, cargó el arma con un real de plata. Le salió la perdiz blanca, volando cómo siempre; el joven le disparó, y le partió el ala derecha; pero al ir a recogerla, desapareció: es una perdiz, es el diablo.


Llego a casa de la muchacha y recibió la triste noticia, en aquel mismo momento su novia había caído y se había roto el brazo, precisamente el derecho, desde entonces el pozo de Algendar se llama el Pozo de la Perdiz Blanca.





No hay comentarios:

Publicar un comentario