jueves, 12 de mayo de 2016

Leyenda: En Pere de la Favera


En Pere de sa fava

Açò vol dir que era una viuda que tenia un fill que era de nom Pere. S’àvia se li va morir, i vol dir que amb ganes moltes que tenia de pujar al cel per veure-la va sembrar una favera dins s’hort.

Sa favera va créixer, va créixer, per amunt i per amunt, i se va fer tan alta que arribà fins en el cel.

Un dia en Pere es resol d’anar a veure s’àvia, i ja és partit a pujar per sa favera, de branca en branca, cap en el cel.

Hi arriba i troba ses portes tancades. Toc, Toc!... pigà a sa porta.

 Qui és?- diu Sant Pere des de dintre.
-        En Pere de sa Fava que ve a veure a s’àvia- va respondre ell.
-        No la pots veure, per ara- digué Sant Pere-; está molt endins, molt endins.
   I ell, plora qui plora, comença a cridar:
-        Jo vull veure s’àvia! Jo vull veure s’àvia! Jo vull veure s’àvia!
   Per fi, tal era s’escàndol que componia, que es Sant Pere, per fer-lo callar, li diu:
-         Mira, així mateix no la pots veure a s’àvia, però perquè callis vetaquí aquest ase; endu-           te’l-en, i en dir-li:

Arri envant cagaràs diners,
Arri enrere en cagaràs més.

N’amollarà per darrera fins que li diguin “prou”. En Pere, tot content, ja no va pensar més en s’àvia, no; agafa s’ase i ja és partit deveres per un altre camí.

Camina caminaràs cap a ca seua, sa fosca el va agafar prop d’un lloc. Hi entra i demana hostatge per passar sa nit.

Madona, just que el veu, ja li diu:

-        Idò, Pere, quin senyal per aquí? Que mos dus res de bo?
-        Ja ho veis, madona; duc un ase que caga doblers- va respondre ell, tot francot.
-        Un ase qui caga doblers! Ca! Açò no pot ser!- va dir madona.
-        Què no pot ser? Callau, veureu- respon en Pere.
Entra s’ase dins sa cuina, criden l’amo i es missatges, s’eixanca dalt s’ase i diu:

Arri envant cagaràs diners,
Arri enrere en cagaràs més.

I venga bones punxides a s’ase, i aquest a cagar unces i durets d’or, que era un gust; i madona, l’amo i missatges qui no donaven raó a aixecar-ne tants com en queien des cul de s’ase, fins que en Pere li va dir prou.

Aquella gent va quedar esglaiada de veure aquell aset que tanta manya tenia per fer doblers. Van quedar amb es cabeis drets.

En Pere el mena dins s’establa, a on el va deixar ben fermat; entra a ses cases, sopa i, sense malpensar de res ni de ningú, se’n va anar as llit es més tranquil del món, i al punt dormi com un mac.
Sa madona, que va quedar encantada d’aquell aset que tant bon resultat donava, se’n va pensar una. De nits, mentre en Pere dormia a les totes, se’n va a dins s’establa, desferma aquell ase i en es seu lloc n’hi va deixar fermat un altre ben igual de pèl i d’alçada, que ells en tenien.

A l’endemà dematí, just era un jorn, en Pere ja s’aixeca, se’n va a s’establa, i sense conèixer que l’hi haguessin baratat, treu s’ase, s’eixanca damunt, se despedeix de sa madona i demés gent, i a corrents se’n va cap a ca seua.

Així que arriba, comença a cridar:

-     Mumare, mumare, som rics per sa vida; ja no mos faltaran doblers mai més.
-     Què dius? Amb quines te’n vens tu ara?
-     Si, si, que és ben ver. Duis un llençol net, i parau, que aquest aset meu caga doblers.
-    Tros de bèstia!- deia sa mare-, i açò t’han donat entenent? I ara te penses que hi posaré        davall un llençol net de sa bugada que vaig fer la setmana passada! Ja hi vas, errat! Tot t’ho creus beneit, més que beneit!
-      Parau, vos dic; parau, que som rics per sa vida.
Per fi, tant va insistir en Pere, que sa mare va dur un llençol net i el va estendre enmig de sa casa. En Pere entra s’ase s’hi eixanca damunt, y punxida va, punxida ve, comença a dir:
Arri envant cagaràs diners,
Arri enrere en cagaràs més.

I s’ase, alça qui alça es darreres; i ell punxides i més punxides; i vol dir que, com havia menjat verd tot es dia, va arribar a rompre i escampà una suquerel·la verda qui va deixar tot es llençol empastifat.

-    Que no ho veis? Que no ho veis?- comença a cridar sa mare-. Rebanyeta de Pere, ja     t’ho deia jo que t’havien enganat!
-    Ningú pot esser més que sa madona- deia en Pere.

I sa mare qui no donava raó a crits i males paraules contra en Pere; i aquest, avergonyit i per por de més, se’n mená s’ase, i cap a s’hort falta gent.

Arriba a sa favera; i com un dragó s’enfila i puja fins que va arribar al cel i toca: toc, toc!

-     Qui és?- respon Sant Pere
-     Som jo, en Pere qui ve a veure s’àvia- contesta ell.
-        Ja tornes esser aquí? No te vaig donar aquell ase tan bo perquè te n’anassis i no tornassis?
-     Emperó me’l van prendre, i torn per veure s’àvia.
-    No la pots veure, a s’àvia. Ja te vaig dir s’altre vegada que estava endins, ben endins, que no és a tir fer-la sortir.
-    Però jo la vull veure! Jo la vull veure, a s’àvia! Vull veure s’àvia- crida en Pere.
I tant d’escàndol va arribar a compondre, que Sant Pere, cansat ja de tot, surt i li diu:
-     Perquè te’n vagis i no me facis més tronya, jas, vetaquí tavaió, endu-te’l-en, i cada vegada que tindràs gana no has de fer més que estendre’l i diràs:

Tavaió, posa taula

I damunt ell hi compareixerà tota casta de menjars bons a més no poder i tants com en puguis desitjar.

En Pere, tot contentet, agafa es tavaió i ja és partit pes mateix camí.

Da-li, da-li, camina que camina, es fosquet se va tornar trobar en es mateix lloc que s’altra vegada.
Entra a ses cases, i just que madona el sent, ja surt per escometre’l.

-        Bona nit
-        Bona nit i salut. Que puc romandre aquí aquesta nit?
-        Si, si, entra i soparàs.
-        Ca, no importa que vos descomodeu gens, no en faixeu de sopar, jo avui duc una bona     cuinera. Mirau aquest tavaió si en té d’habilitat.

Agafa es tavaió, l’estén damunt sa taula i diu:

Tavaió, posa taula

Ell que me’n direu. Damunt aquell tavaió comencen a aparèixer bons plats d’arròs i carn de gallina, cassola, bistecs i tota casta de cosa que ells poguessin desitjar.

No vos dic res si en devien badar, d’uis, madona, l’amo i missatge, en veure aquella meravella! Van quedar de pedra. No se’n sabien donar raó. Just que en Pere hagué sopat, comença a dir que té son i se’n va anar as llit. Però com estava escalivat amb sa feta de s’ase, per por de ses trapasseries de madona, se’n va endur es tovaió i se’l va posar davall es coixí. Però tot tranquilet al punt va dormir com un tronc, i bons roncos que feia.

Madona, just que veu que dorm, què fa? Se’n va de puntes de puntes i encara va tenir manyes de baratar-l’hi amb un altre ben igual sense que ell se’n entemes.

A l’endemà dematí, amb s’idea d’arribar a ca seva prest, per mostrar es tavaió a sa mare, s’aixeca punta d’auba, se posa ses cames dalt es coll, i deveres cap a ca seua. Quan hi va arribar, sa mare arreuava per fer es dinar. En Pere, just que la veu, ha comença a cridar:

-        Mumare, mumare! Avui sí que duc una bona peça! No importa que faixeu res per dinar, que duc aquest tovaionet que sap treure tot quant puguem desitjar.
-     Ja tornes venir-te’n amb aquestes? No veus que dus cabòries dines es cap? A on s’ha vist mai, dir i creure aquestes botxeries, que un tavaió treu dinar!
-     No, ell és ben cert... i sinó mirau.
Treu es tavaió, creient-se que era es que li havia donat Sant Pere, l’estén damunt sa taula i diu:

Tovaió, posa taula

Però es tovaió no es va moure ni bategar per res, ni va sortir menjar de cap casta; i ell, venga cridar més fort:
Tovaió, posa taula

Però no hi va haver remei, per bé que cridà i tornà a cridar, no va ser capaç de fer-li treure res. I com havia de treure, si madona l’hi havia baratat!

-      No t’ho deia jo que ten poden donar entenent qualsevol cosa? Oh botxot que ets! Tot t’ho farien creure...- diu sa mare
-      No, ell jo sé ben cert que en treia- deia en Pere- però serà madona qui encara me l’haura sabut baratar.

Tot empegueït i per no sentir més a sa mare, arranca de córrer fins a dins s’hort i ja és partit a enfilar-se deveres per amunt, per sa favera, cap al cel. Arriba i... toc, toc! Fa ell.

-        Qui és?- diu Sant Pere des de dintre
-        En Pere, qui ve a veure s’àvia.
-      Tronya! Ell cansaria qualsevol. No te vaig dir jo que no la podies veure a s’àvia? I ja tornes a ser aquí? Ho ets cansat, de ver!

Sant Pere gira en rodó i li tanca sa porta d’un cop. Ell, com ho veu, plora amb grans plors i crida que crida fent un gran escàndol:

-      Jo vui veure a s’àvia! Jo vui veure a s’àvia!
Per fi, Sant Pere, cansat de sentir-lo, obrí i li diu:
-     Mira que ho ets cansat! Sols que te’n vagis, jas, vetaquí aquest cinglador i en dir-li:

Cinglador, fé feina

Tot d’una se posarà a pigar fort tots es que veurà davant ell fins que tu li diràs basta. Que estàs content?

-        I ben content! – diu ell

I deveres, deveres, ja és partit pes mateix camí de ses altres vegades. Reposa una estona i després parteix d’allà cap a ca seua. Arriba en es lloc de sempre i va trobar l’amo i es missatge que estaven per sa carrera i madona damunt es portal. Aquesta just que el veu, ja li diu:

-        Idò, Pere, què mos dus avui de bo?
-        No ho és tant com ses altres vegades
-        Qualque cosa deus dur- diu madona
-        Venc perquè me torneu es meu ase i es tovaió que me vau baratar- diu ell
-      Mira-te’l a ell!- diu madona- ves qui li ha baratat res! O et penses que noltrus estam     acostumats a n’açò?
-        Si no m’ho donau, estareu més mals.
Madona va seguir excusant-se i donant raons per no treure s’ase i es tovaió que ell demanava. I que fa en Pere? Agafa es cinglador, el tira en terra i diu:

Cinglador, fé feina

I heu de pensar i creure que es cinglador se posa a donar fuetades a madona i tots es que tenia davant; i ells, corregudes d’un vent i de s’altre, i es cinglador darrera ells, fins que madona comença a cridar:

-        Diga-li prou! Que no mos pegui més, què tot t’ho tornarem

En Pere el fa aturar, i quan li van treure es tovaió i s’ase vertaders, s’eixanca damunt aquest, i amb aquests tres arreuats, més content que un ca amb un os, se’n va anar a correns cap a ca seua per mostrar-ho tot a sa mare; i junts van viure ben feliços anys i més anys, i encara deuen ser vius, si no s’han mort.



Pedro de la haba

Había una vez, una viuda que tenia un hijo que se llamaba Pedro. Su abuela se murió, el chico tenia muchas ganas de subir al cielo para poder verla, así que decidió sembrar una haba dentro del huerto.

La haba creció y creció, arriba y arriba, creció tanto que llegó hasta el cielo.
Un día Pedro decidió subir e ir a visitar a la abuela, de rama en rama, sube por la haba… hasta llegar al cielo.

Al llegar, se encontró con las puertas cerradas. Toc, toc! Repicó la puerta.
-        ¿Quien es?
-      Soy Pedro de la haba y vengo a ver a la abuela
-        No puedes verla, por ahora, está adentro, muy adentro- respondió San Pedro

El niño empezó a llorar y a chillar:
-        Yo quiero ver a la abuela! Quiero ver a la abuela!

Tantos eran los chillidos del chico que San Pedro, para hacerlo callar, le dijo:

-        Toma, ahora mismo no la puedes ver a tu abuela, pero para que calles… toma este asno, llévatelo, es tuyo. Cuando le digas las palabras

Arre adelante cagarás dinero
Arre hacia atrás cagarás más

Y el asno soltará dinero por detrás hasta que le digas “basta”.

Pedro, feliz, ya no pensó más en su abuela, cogió el asno y rápidamente se fue por otro camino.

Camina que caminarás hacia su casa, la oscuridad de la noche lo alcanzó cerca de unas casas de campo. Entró y pidió hospedarse la noche. La mujer de la casa, al verlo, le dice:

-        Pedro, que haces tu por aquí? Que nos traéis de bueno?
-      Ya lo veis, traigo un asno señora, y éste caga dinero
-      ¡Un asno que caga dinero! ¿Que dices? Esto no puede ser verdad…- dijo la señora
-        ¿Qué no puede ser? Prestad atención y veréis- respondió Pedro, convencido de lo que decía

Entró el asno en la cocina, llamaron al señor de la casa y a su ayudante, Pedro se puso arriba de su lomo y dijo:
Arre adelante cagaras dinero
Arre hacia atrás cagarás más

El asno empezó a brincar y a soltar dinero y más dinero… La señora, el señor y el ayudante de la casa no daban crédito de lo que sucedía, y venga a recoger todo aquel dinero que salía del culo del asno. Hasta que Pedro dijo “basta”.

Todos quedaron embobados de la destreza del asno por sacar dinero. Quedaron con los pelos de punta.
                              
Pedro trasladó el asno al establo, lo ató bien atado y se fue a cenar y a dormir, bien tranquilo. Pedro no desconfió de nadie y logró conciliar el sueño.

La señora de la casa, al ver que Pedro dormía profundamente,  y después de ver lo que aquel asno era capaz de hacer; fue al establo, desató al asno y en su lugar colocó a otro asno, con el mismo pelaje y altura que el del chico.

Al amanecer, Pedro se levantó, fue al establo y, sin conocer lo que la señora había hecho, montó al asno con la intención de regresar a casa. Se despide de todos los miembros de la casa, que tan bien (parecía) que lo habían tratado, y cabalgando muy deprisa se dirige hacia su casa.
Llegó a casa y, muy contenta de aquella buena nueva que traía, empieza a chillar:
-        Madre, madre, ¡somos ricos! ¡Ricos de por toda la vida! Ya no faltara dinero a esta casa
-     ¿Qué dices hijo?- dice la madre
-     Es de verdad. Saca unas sábanas limpias y presta atención al asno, caga dinero.
-       ¡Animal!- le dice la madre- ¿y eso te han hecho creer? Te crees tu que voy a poner una sábana limpia de la colada de la semana pasada… ¡Si que vas errado hijo! Todo te lo crees… ¡bobo!
-        Presta atención te digo, que somos ricos. ¡Ricos de por vida!- insiste Pedro

Ante la insistencia del chico, la madre trajo la sábana limpia y la colocó en medio de salón. Pedro entró el asno, se pone encima de su lomo y…

Arre adelante cagaras dinero
Arre hacia atrás cagarás más

El asno empieza a brincar, y a brincar, patada por delante patada por detrás… resultó que el asno había comido hierba todo el día, así que fue de diarrea y dejo la colada de la madre bien sucia.

-        ¿Qué lo veis? ¿Pero que lo veis?- empezó a desquiciarse la madre- Ya te lo decía yo Pedro, ¡te han tomada bien el pelo!
-        Nadie más puede ser, mas la señora de la casa- dijo Pedro

La madre, chillando y diciendo malas palabras que vale más no repetir. Pedro cogió al asno, avergonzado, y hacia el huerto lo llevó.

Llega a la haba, y como un dragón subió nuevamente hacia el cielo y ¡toc, toc!

-        ¿Quién es?- preguntó San Pedro
-       Soy yo, Pedro que quiere ver a su abuela
-    ¡Ya vuelves a estar aquí!- refunfuño San Pedro- Te di aquel asno tan bueno para que marcharas y no volvieras más
-     Pero me lo robaron, y vuelvo para ver a la abuela
-     No la puedes ver a la abuela, te repito.
-        Pero yo la quiero ver… ¡Yo quiero ver a la abuela! ¡Quiero ver a la abuela!- suplico Pedro

Tanto era el alboroto, que San Pedro decidió salir y le dijo:

-        ¡Quiero que te vayas y no me hagas perder más el tiempo! Toma, toma este mantel y cuando tengas hambre no tienes que decir nada más que:

Mantel, pon mesa

Y encima de él comparecerá todo tipo de comida, buena comida, tanto como puedas desear.
Pedro, nuevamente feliz, coge el mantel y se dirige hacia su casa. De nuevo la oscuridad le alcanza, en la misma casa de campo.

-        Buenas noches
-       Buenas noches y salud. ¿Puedo pasar aquí la noche?
-       Si, si, entra y cenarás- le dice la señora de la casa
-       No se preocupe, no es necesario. No se desacomode, no me haga la cena que hoy traigo una cocinera de primera. Mirad este mantel, ¡que habilidad!

Mantel, pon mesa

Encima del mantel, empiezan a salir exquisitos manjares: arroz, carne de gallina, cazuelas y un sin fin de comida que ellos podían desear.

Los señores se quedaron bociabiertos, no daban crédito de lo que veían. Después de cenar Pedro tenia sueño y se marchó a la cama. Después de la ultima vez, que le robaron el asno, decidió llevarse el mantel consigo y ponerlo debajo de la almohada. Concilió el sueño, con unos buenos ronquidos que hacia, descansando ya que sabia que el mantel estaba bien resguardado.

La señora cuando vio que dormía, se le acerco de puntillas y tuvo la habilidad de quitárselo, sin que Pedro se diera cuenta.

Al día siguiente, con las ansias de llegar pronto a su casa para enseñarle a su madre
aquel mágico mantel, se levantó bien temprano y rápidamente marchó hacia su casa. Cuando llegó se encontró a su madre preparando la comida y enseguida le grita:

-        ¡Mama, mama! Hoy si que traigo una buena pieza. No hagáis nada para comer, que traigo este mantel que cocina todo aquello que deseamos.
-       ¿Ya te han vuelto a comer la cabeza? ¿Dónde se ha visto, dicho y creído estas tonterías, de que un mantel sepa cocinar?
-       No, es bien cierto. ¡Este mantel sabe cocinar! Y sino mira, mama- insiste Pedro

Mantel, pon mesa

Pero el mantel no se movió, no salió comida ni salió nada… y el chico venga gritar y gritar:
Mantel, pon mesa

Pero no hubo manera… ¿y como tenia que sacar comida este mantel si la señora se lo había cambiado?

-        ¿Lo ves como te pueden hacer cualquier tontería? Mira que eres tonto… todo te lo harían creer…
-        Yo estoy segura que este sacaba comida- insistía Pedro-, habrá sido la señora que habrá sabido intercambiármelo.

El chico, avergonzado, arranca a correr hacia el huerto y vuelve a subir por la haba, arriba y arriba, por la haba, hacia el cielo… Arriba i… toc, toc! Vuelve a hacer él.

-        ¿Quién es?- dice San Pedro des de dentro
-        Soy Pedro, vengo a ver a la abuela
-        ¡Jolines! Cansarías a cualquiera, chico. ¿No te dije que no la podías ver a la abuela? Y ya vuelves a estar aquí de nuevo… ¡Pesado que eres!

San Pedro se gira de nuevo y le cierra la puerta en sus narices. Pedro empieza a llorar, y llorar, y a chillar y chillar… armando un alboroto…

-        ¡Quiero ver a la abuela! ¡Quiero ver a la abuela! ¡Abuela!

San Pedro se vuelve a cansar de oírlo y oírlo, abre la puerta y le dice:
-        ¡Mira que eres pesado, niño! Solo porque te vayas… toma, este cinglador Y al decirle:

Cinglador, trabaja

Enseguida se pondrá a pegar a todo aquel que tenga por delante hasta que le pares.  ¿Ahora? ¿Estas contento ya?
-        ¡Y bien contento!

Enseguida, vuelve a marchar por el mismo camino que las ultimas veces. Se vuelve a encontrar con el señor y la señora de las casas de campo, aquellos que lo habían hospedado y también le habían quitado sus regalos. Cuando la señora lo ve le dice:

-        Pedro, ¿qué nos traes esta vez?
-       Me temo que no es tanto como las ultimas veces…
-       Alguna cosa debes llevar…- insiste la señora
-       Vuelvo para que me devolváis mi asno y mi mantel que me robaron- dice Pedro
-       ¡Míralo al chico!- dice la señora- ¿o te crees tu que nosotros hacemos estas cosas?
-        Si no me lo devolvéis, saldréis más mal parados- dice Pedro

La señora siguió defendiéndose y dando razones para no devolverle el mantel y el asno que el chico pedía. Él coge el cinglador lo pone en el suelo y dice:

Cinglador, trabaja

Y debéis pensar, creer y imaginar que el cinglador empezó a dar bofetones a la señora y a todos aquellos que se encontraba por delante, y ellos, venga gritos y carreras, y el cinglador detrás de ellos hasta que la señora dijo:

-        ¡Basta! ¡Que no nos pegue más! Te lo devolveremos todo.

Pedro paró al cinglador, cuando le sacaron el mantel y el asno verdaderos, se puso encima de su lomo y, mas contento que un perro con su hueso, se fue corriendo hacia su casa a enseñarlo todo a su madre. Y juntos vivieron felices años, muchos años, y aun deben estar vivos si no han muerto.



Mestre Gelabert

Açò vol dir que era un mestre sabater que era de nom Gelabert. Tenia per mosso un al·lotet viu com una espira de foc i bon al·lot com es pa.

Si es mestre tenia qualque encàrrec a fer, sempre hi enviava es mosso; i molta gent, com el veia tant guapo i tan viu que de tot sabia donar es net i ho duia tot tan espigolat, li donaven una peça per beure. Però ell no hi anava, de beure, i estojava ben estojades totes ses peces que li donaven.

Un dia es va arribar a veure a tenir una pesseta. I què fa ell? La va baratar amb una de plata, i ja li semblava que era ben ric.

-      On l’hauria d’amagar perquè no me la prenguin?- diu ell- Ja ho sé, la posaré dins un forat de paret de dins s’hort de cas mestre.

Així ho va fer. Se’n va dins s’hort i la va amagar dins un forat. Però no tenia altre pensament que sa pesseta, i a cada instant, hala dins s’hort, amb excuses d’anar a s’excusat, i de puntetes arribava a nes forat a veure sa pesseta. Just de poder-la veure ja estava content.

Tant d’anar dins s’hort va arribar a fer feruma, i es mestre, una vegada, el segueix per veure on anava, li afina es niu, i sense dir res, quan ell no hi era, hi anà i l’hi va prendre.
Es cap d’una estona, es mosset, deng deng, hala dins s’hort a veure sa pesseta! Bada dins es forat i no la veu.

-        Qui haurà estat que me l’ha presa? Bé, no pot esser altre que mestre Gelabert, però jo el catxaré.
Sense fer res coneixedor i com si no se n’hagués entemut, se’n torna a sa banqueta i vinga a cosir, però es temps que cosia cantava:

Jo tenc una pesseta dins un forat
I una altra per posar-hi.
Jo tenc una pesseta dins un forat
I una altra per posar-hi.

Quan sa mestressa, que sabia es pas, va sentir lo que es mosso cantava, va cridar mestre Gelabert i li va dir:

-     Que no ho sents, què canta, es mosso? Canta que encara en té una altra, de pesseta. I prest anirà a posar-la dins es forat; i si veu que li hem pres s’altre, no hi ha por que la deixi. Per açò convé que l’hi tornis, i quan les hi tendrà totes dues, les hi prendrem:

Mestre Gelabert tornà sa pesseta dins es forat, i prest es mosset hi va, l’agafa i se la fica dins sa butxaca. Ben content se’n torna a sa banqueta, i fent feina es posa a cantar:

Mestre Gelabert,
Qui tot ho vol, tot ho perd.
Mestre Gelabert,
Qui tot ho vol, tot ho perd.


Com es mestre i sa mestressa el van sentir, ja van veure la feta, i van romandre ben enganats. S’ambició else va perdre. No és bo esser massa golafres.




















No hay comentarios:

Publicar un comentario